dijous, 21 de març del 2013

Plaaaatgeta!

Encara recordo aquell matí congelat a Namché Bazar esperant que el Pau baixès del Camp Base de l'Everest. La família de la casa on dormia em van acollir a la cuina amb ells, era l'habitació més càlida i no tenien cap hoste més. Allà vaig començar a fullejar la guia del sud est asiàtic mentre ells feinejaven, i, si no vaig morir de fred, va ser gràcies a les descripcions que la Lonely feia de les platges de Tailàndia. No podia morir a mig camí del Paradís!
Sense cap més feina que construir-nos la cabanya!
Llegint a l'hombra de la barraqueta.

 
Doncs després d'haver hagut d'esperar uns tres mesos, per fi, va arribar el dia! Vam aterrar a Phuket i semblava que Tailàndia era casa nostra. Tu ves a buscar la parada del bus que jo vaig a treure uns quants baths al caixer, sawadee, kop kun kaat... Mira-ho al mòbil i així li diem al conductor que ens deixi just davant de l'hotel... (És el que té tenir targeta tailandesa al mòbil, encara que no tinguis saldo l'internet funciona).
 
Esperant la posta de sol a Koh Lanta.
La primera platja on ens hem ficat a l'aigua. Koh Phi Phi.

 
Així que vam fer nit a Phuket i l'endemà al matí vam agafar el vaixell cap a Koh Phi Phi. Aquesta illa és més petitona que Formentera però rep moltíssims més turistes l'any i això fa que les coses estiguin unes sobre de les altres. Els hotels sobre la platja, les habitacions sobre el bar de l'hotel, les paradetes de samarretes sobre les de pad thai... A tot aquest batibull suma-li que hi vam arribar el dia de sant Patrici i que, com no, enmig del poble hi havia una taberna irlandesa que es va encarregar de pintar el poble, i la major part dels turistes de verd. Així que vam decidir deixar enrere la gran massa verda i agafar un vaixell per anar a la badia de Maya, altrament coneguda com la platja de la peli del Di Caprio.

La Badia de Maya o la platja de la peli.


Vam començar l'aventura tot just després de dinar, sense més equipatge que el banyador, el sharong-tovallola i la crema del sol. Ens havien dit que tota la resta anava inclosa. Per tota la resta s'entén: ulleres i tub, menjar, matalàs i llençol per tapar-se a la nit.
 
Dormint sota les estrelles a la Badia de Maya.
 
Oh! Navegant enmig d'un mar transparent d'aigua càlida... Perfecte per llençar-s'hi sense cap mena de mandra cada vegada que el vaixell s'aturava.
 
Darrera la platja hi ha la jungla... El Pau fent el mico.
 
Al vespre vam arribar a la badia de Maya, just quan totes les barquetes començaven a recollir els turistes per tornar cap a Koh Phi Phi. I nosaltres vam veure com el sol es ponia estirats sobre la sorra-farina blanca d'aquesta cala.
Veieu el nostre vaixell al fons?

 
Vam sopar en un raconet de la platja barbacoa tailandesa i vam estar una estoneta xerrant i contemplant les estrelles. Després vam tornar cap al vaixell, bany entre el placton florescent? Aquí teniu les ulleres. I per dormir que cadascú s'estiri allà on vulgui... On volguem? Doncs a dalt de tot del vaixell. Magnífic!
D'expedició per l'illa.
 
 
I el millor de tot arribar a la platja l'endemà al matí abans que ningú, i tornar-se a banyar entre els peixos de colors... El pitjor? Quan la noia del vaixell ens va dir que anéssim pujant que haviem de tornar a Koh Phi Phi.
La Badia de Maya abans que hi arribi ningú!
 
Però poca estona vam estar en aquesta illa. Vam anar a buscar les maletes i vam pujar en un altre vaixell cap a Koh Lanta. Aquí hi hem estat dos dies de sol, platja i moto... Tenim un bronzejat la mar d'envejable... I la cosa no ha fet res més que començar! Demà avió cap a Bali. Les platges d'Indonèsia ens esperen!
Una platgeta de Koh Phi Phi.
 

dissabte, 16 de març del 2013

KL (Kuala Lumpur)

Arrivar a Kuala Lumpur des de Yangon és fer un salt en el temps. De l'aeroport de fireta de la capital de Birmània amb vols internacionals a Bangkok i Kuala Lumpur a l'aeroport més important del sud est asiàtic. Suposo que no cal dir res més.
Fent d'autèntics guiris! Foto de rigor.
 
L'últim matí a Yangon havíem conegut a una parella d'italians que porten més d'un any voltant pel món i fent parades tècniques a Perth (Austràlia) quan necessiten diners. La Giulia i el Tomaso que parlen un català i un castellà perfecte perquè abans de dedicar-se a viatjar havien viscut uns anys a Barcelona, i diuen que algun dia hi pensen tornar per instal·lar-s'hi definitivament. En fi, que vam anar a l'aeroport amb ells dins d'un taxi d'antiquari i vam deixar-nos aconsellar sobre el nostre proper destí: les illes d'Indonèsia. Segons ells espectaculars. Ui! Quines ganes de platges paradisíaques i desèrtiques...
Arribats a la capital de Malàsia i després d'una bona estona de bus i de taxi vam arribar a l'hotel i cap al llit directes. Havíem hagut de sumar una hora i mitja al rellotge i ja era més de mitja nit. Quin hotel, quins llençols blancs, quin wifi, quines dutxes d'aigua calenta... Han estat tres dies de no fer cas del despertador. I ascensor! Ja n'hi recordàvem què era això!
Esperant l'SkyTrain.
KL es defineix a si mateixa com a una ciberciutat i amb tota la raó. Excepte en alguns barris molt puntuals, la gent no passeja pel carrer, ho fa per dins d'unes passarel·les elevades dos pisos del terra que et porten d'un centre comercial a un altre, de les Torres Petrones a qualsevol racó que hagis escollit per anar a sopar o a l'aquarium o a la teva estacio de l'sky train. Tot això a una agradable temperatura d'uns 16 graus gràcies als potents aparells d'aires condicionat que tenen a tot arreu. Per si de cas, també hi ha línies de bus gratuïtes i amb wifi!
Merdeka square. Antic camp de criquet durant l'ocupació Britànica.
Una de les moltes passarel·les a 16 graus!
 
Com a turistes novells a la ciutat vam pensar de visitar a peu, vull dir per fora de les passarel·les, el barri xinés, la plaça Merdeka, la mesquita principal de la ciutat, el mercat... I un cop visitat això i a punt del col·lapse vam acabar dins d'un Burger King amb una temperatura hivernal per recuperar-nos i un bon menú d'hamburguesa, patates i Coca Cola. Vam donar-nos per vençuts i vam entendre perquè es gastaven els diners que es gastaven construïnt passarel·les i mantenint-les a la temperatura de la nevera de casa.
Així que vam passar la resta dels dies visitant espais tancats entre els que cal destacar la visita a les Torres Petrones. Tal i com va dir un bon home Itàlia amic del Tomaso i la Giulia, quan les mires des de sota és com tenir vertigen però del revés.
Gratacels de KL, no li arriben a la sola de la sabata a les Petrones.
Petrones de nit.
Petrones de dia.
Observation Deck a 360m del terra.
Xafardejant des del Observation Deck.

Sky Bridge, uneix les dues torres a 170m del terra.

El toc original a la nostra visita a aquesta ciberciutat va ser el sopar amb una parella de companys de feina de Bangladesh que es va unir a la nostra taula i ens van convidar a unes quantes ampolles de vi. El Mashrur estava content perquè havia venut 21.000 còpies del seu llibre. Una traducció de l'obra completa de Kafka al bengalí. Ens va donar la targeta perquè l'anem a veure quan volguem a casa seva i... La targeta és la d'un banquer! La seva falsa identitat, diu, i la que li dòna els diners per mantenir a la seva família. No hi ha cap banquer al món que ho sigui de tot cor?
 
Amb el Mashrur, un pou d'històries...
 

divendres, 15 de març del 2013

Birmània (Myanmar) en 50s

Un resum en 50s del nostre pas per Birmània. Per seguir amb la tradició de moment ho podeu veure en qualitat bàsica. De seguida que enganxem un bon wifi pugem l'HD.


1-Sortida del Sol des del vaixell (Mandalay). 2-Asfaltant la carretera. 3-Temples a Bagan. 4-Recollint canyes de sucre. 5- Fent-ne suc. 6-Llac Inle. 7-Riures refrescants. 8-En moto per Hpa An. 9-Jugant a Chinlone. 10-Bar a Yangon.

dijous, 14 de març del 2013

Birmània punt i final.

No cal dir-ho, després d'unes quantes horetes de bus vam arribar a Yangon. Aquest no era ni un bus VIP ni el bus més cutre de les nostres vides. Era un bus amb aire condicionat, tal i com ens va prometre el noi que ens va vendre els bitllets, ple de birmans amb maletes i jaquetes (suposo que pateixen per si un dia refresca que no els enganxi per sorpresa). Ja sé que ho hem dit moltes vegades però és increïble moure't entre aquesta gent, així que vam estar encantats amb el viatge i les parades corresponents.
Benvinguts a Yangon. Horari dels trens. Per a qui ho entengui.
Una ferreteria.

 
Yangon era la capital de Birmània fins que els "senyors" que governen van decidir construir una ciutat nova que fes les funcions de capital. No hi hem estat però es veu que no és gaire cosa més que una ciutat fantasma enmig del desert birmà, on algú hi ha fet molts calers. Però tot i això, Yangon, conserva els edificis senyorials d'època colonial i els amples carrers propis d'una capital. En molts moments ens ha semblat passejar pels carrers d'una Havana cubana perduda enmig de l'Índia.
El carrer del nostre hotel.
Havaneja o no havaneja?
 
 
Aquesta ciutat és un mix de gent i de cultures. Tot i estar plena de temples budistes també vam passar per davant d'alguna sinagoga i per tot arreu treuen el cap minarets de mesquites que a determinades hores criden als musulmans a resar. Alhora, però, està ple d'hinduistes. Homes i dones de trets 100% indis que passegen entre asiàtics completament blancs i d'altres de més torrats, dones amb el vel, nens que semblen vinguts directament de Nova Deli... I el millor de tot: tothom continua saludant-te i oferint-se a fer tot el que puguin perquè estiguis còmode.
Un joc d'homes.
Perruqueria al centre de Yangon.
 
 
Un dels fets que més ens va sorprendre va ser la inexistent distancia que separa un edifici que la guia et recomana de visitar per bonic, per antic, per important... De les barraques de molta gent, on no hi havia cap més turista. Passejant per aquí nosaltres els miràvem a ells i ells ens miraven a nosaltres.
El barri de les barraques. Movent Jack fruits.
El senyor que arregla les bicicletes.
 
 
Yangon és una ciutat asfixiant o sigui que tot i dedicar dos dies a fer llargues caminades també hem conegut força els seus bars. Amb aire condicionat, amb ventiladors, paradetes de carrer, amb wifi gratis, amb mini cadiretes i carta en birmà... De totes les mides i colors. No hi ha una altra manera possible de visitar Yangon.
 
Un dels molts bars de Yangon amb una Max Cola.
Dormint a l'hombra esperant els clients.
 

dimarts, 12 de març del 2013

Hpa An

Aquest petit poble al sud est de Birmània, lleugerament apartat de la clàssica ruta turística, ha estat la nostra ultima parada abans d'arribar a Yangon.
Alguns dels molts amics que vam fer a Hpa An.

 
Per arribar-hi: bus nit VIP del Llac Inle a Yangon (posa-li dotze hores i 24 parades) i bus de línia de Yangon a Hpa An (suma-li unes set hores a les dotze d'abans). El bus VIP és el bus més VIP on mai haguem viatjat (ho dic sense cap mena d'ironia). En total unes vint places, manteta per a cada un, cinturó de seguretat, seients de cuir beige, ampolla d'aigua fresca, respall de dents, tovalloleta humida i el millor de tot... Sorteig a les 3:30 de la matinada, després de la quarta o cinquena parada de la nit. Si, si, sorteig! Nosaltres teniem els números 16 i 3 que corresponien a unes xancletes de vellut negre del 36 i a un àlbum de fotos. Doncs molt agraïts i a continuar dormint.
Sense comentaris. Del VIP no hi ha fotos perquè estàvem en estat de shock!

 
El segon bus potser, pràcticament segur, és el bus més cutre on hem pujat. Però hi vam fer un parell d'amiguetes i vam compartir galetes i somriures entre parada i parada per posar aigua al motor del vehicle.
Les dones són expertes equilibristes. Tot dalt del cap!
Perquè us feu una idea del lloc. La botiga de gel...
 
No podem dir que Hpa An sigui un poble ni bonic ni interessant, suposo que per això s'escapa de l'allau de turistes d'altres llocs. El que realment val la pena aquí és perdre's pels fantàstics paisatges que l'envolten.
Passejant pels volts de Hpa An.
Tot i la color el paisatge val la pena!

 
A Birmània està prohibit que els turistes condueixin motos però ens havien passat el contacte d'una pensió del poble on en llogaven. Així que aquest va ser el nostre pla. L'única restricció: no allunyar-nos més de vint-i-cinc quilòmetres a la rodona. Segons ells perquè érem massa a prop de la frontera amb Tailàndia i era zona perillosa, segons nosaltres, perquè els 8.000 kyats que val la moto no donen per sovornar els policies d'una àrea més gran.
Ens van intentar explicar el joc però no hi va haver manera...
Aquest si que el va entendre ràpid el Pau!
 
 
Ens encanta anar amb moto. No tens horaris, no depens de ningú, pots adaptar la ruta a les teves preferències... I les nostres preferències, a dia d'avui, ja no inclouen més temples budistes, ni més budes daurats gegants, ni més coves (i menys si hi has d'entrar descans!). Així que, tot i seguir el mapa que ens havien dibuixat a l'hotel, ens vam dedicar a perdre's entre camps d'arròs, pedres gegants, piscines naturals on la gent s'hi banya vestida i poblets amb gent increïblement encantadora i amb ganes de xerrar amb tu i ajudar-te en el que sigui, per exemple quan et quedes sense benzina en mig del no-res.
 

Remullada sota la supervisió d'un monjo.
Gràcies! Tot el poble pendent de perquè no arrencava la moto...
 
 
Al vespre ens vam mudar i vam anar al millor restaurant del poble (més ben dit l'únic) per celebrar el meu aniversari. Vam intentar tirar la casa per la finestra però només vam aconseguir gastar 5.400 kyats (menys de 5,5€) i d'aquests 2.000 en birra!
Sopar de categoria. Curry de porc i de verdures amb deu condiments diferents.
Bona nit Hpa An...
 

dilluns, 11 de març del 2013

Cambodja en 50s

Aquí tenim el video de Cambodja! Bàsicament centrat en els temples d'Angkor.
I en Qualitat HD a la primera!


1-Sortida del sol a Angkor Wat. 2-Passejant per Ta Prohm. 3-Riu al complex d'Angkor. 4- Explorant els temples. 5-Angkor també és birra. 6-En bici cap a Angkor Thom. 7-Mirades Bayon. 8-Salpant cap a Kompong Pluk. 9-Cases flotants. 10-Lluna plena a Bayon.

dissabte, 9 de març del 2013

Llac Inle

Si haguéssim de posar nota als llocs que hem visitat aquest tindria un 10. Aquí hi ha totes les imatges que tens al cap quan penses en Àsia juntes.
Algun dels habitants del llac.
 
Maniobrant en un dels canals. Tot el poble pendent de què passa.

 
El Llac Inle no és un llac tal i com l'entenem a casa nostra. Dins del llac la gent hi viu, hi treballa, hi té els horts, hi fan els mercats... Hi ha diferens pobles dins d'aquest llac, cadascun amb els seus temples, botiguetes o bars. Les cases s'aguanten sobre alts pilars de bambú i la part de sota serveix per aparcar-hi les canoes. Són una comunitat molt motoritzada i absolutament tothom té la seva barqueta. Així que els pàrquings de les cases de canya sempre estan plens.
Vista des del balcó d'una de les casetes flotants.
Hi ha milers de papallones volant dins del llac!
 
La sensació és la d'estar absolutament dins d'uns postal quan et veus rodejat de pescadors que van drets dins les seves estretes canoes remant amb un peu. I gires el cap i veus les cases flotants amb els seus jardins flotant, i a l'altre costat la gent es banya mentre el sol es pon. Tothom passejant orgullós amb els seus longhis de diferents colors i les cares pintades de groc. Senzillament preciós.
Els burmesos llencen menjar a les gavines des dels vaixells i elles els envolten!
El paraigües aquí es fa servir pel sol i no per la pluja.
 
Hem estat dos dies a Nyaungshwe, un poble desorganitzat als peus del llac. Com ja va sent habitual, el primer dia l'hem dedicat a investigar els voltants amb bicicleta. És tan fàcil i divertit moure't entre burmesos que només l'estoneta que pots parlar amb algun d'ells o els somriures efusius de tothom quan et veuen passar ja mereixen qualsevol excursió. Però a més a més, aquest dia vam aprendre com pesquen amb unes xarxes rodones al riu, com recullen la canya de sucre, com cullen tamarindos (una senyora ens en va pelar i ens els va donar per tastar) i com fan vi. Bé, el celler és d'un francès però els que treballen les vinyes són del país.
Aprenent a recollir la xarxa.
Escombrant un temple per acumular bon karma.
Algunes de les noies que recollien tamarindos.

 
El segon dia el vam passar dins d'uns canoa, aquesta amb motor, anant amunt i avall del llac. Vam començar el dia ben d'hora al mati per anar al mercat d'Ywama. El que havia estat el mercat setmanal del llac s'ha adaptat als turistes i ara alterna les botigues d'aliments amb les de records, però no deixa de ser, per això, un lloc molt interessant.
Un dels racons meravellosos del llac.
El mercat setmanal al poble d'Ywama.
Recollint la paradeta i cap a casa.


També vam aprendre com de la flor de lotus se n'extreu la fibra per fer teixits i ho vam trobar tan interessant i curiós que vam decidir que comprariem un mocador... Llàstima del preu que ens en va fer desdir. Dins del llac també hi ha la fabrica de cargolar els purets que fumen la majoria d'àvies aquí.
Cargolant els purets un a un i a ma.
Treient la fibra de la tija de la flor de lotus.


A la tarda vam visitar Inthein. Un dels pobles de dins del llac on, la veritat és que no sabem ben bé perquè, tenen una fal·lera constructora de petites estupes des de fa molts anys. El resultat és una muntanya plena de temples de totes les mides i colors. Alguns ja en ruïnes i d'altres que tot just comencen a construir. Aquí hi vam passar una estona agradable entre gent que havia pujat a prendre el te i a amanyagar gats. En aquests llac els temples estan plens de gats, tampoc en sabem el motiu.
 
Algun dels temples d'Inthein.
Descansant amb la mestressa del temple.
Sobre un dels temples més antics d'Inthein.


La tornada va ser espectacular perquè el sol s'anava ponent mentre nosaltres anavem navegant al màxim de ràpid que podia la nostra canoa. Haviem de ser a Nyaungshwe abans de les set que sortia el nostre bus cap a Yangon.
De la nostra barca no van aconseguir ni una molla de pa.