Passejant entre gegants.

Però què voleu que us expliquem de Rapa Nui? Jo crec que tothom té al cap les imatges dels enormes moais mig enterrats. Una illa perduda enmig del Pacífic que, per casualitat, va acabar formant part de Xile.

Ahu Tongariko després de la pluja.

Ahu restaurat de la platja d'Anakena. Un dels nostres preferits.

 

Rapa Nui va ser habitada tot just fa uns mil anys per gent polinèsia, segurament de les Illes Marqueses. És per això que aquí també saluden dient iorana i donen les gràcies amb un sonor mauruuru.

Algun cop s'ha pensat que els rapanui venien de Sud Amèrica.

Ahu Huri a Urenga, únic moai amb 4 mans. Aliniat amb el solstici d'hivern (21 juny).

Sortida del sol del solstici d'hivern (d'estiu a l'emisfèri nord).

Cases d'Orongo. S'utilitzaven durant la competició de l'home-ocell.

 

El primer contacte amb el món occidental el van tenir amb un vaixell holandès el diumenge de Pasqua del 1.722, d'aquí el nom oficial d'Illa de Pasqua.

Nomès hi ha dues platges a Rapa Nui. Tota la costa són penya segats.

 

Els millors de tots; els espanyols que van anar uns anys més tard a l'illa, van agafar aquesta gent i els van fer signar un contracte, en castellà com no, conforme passaven a formar part de la Corona Espanyola. La bona gent aquesta que es trobava enmig d'un període de guerres entre clans (les que van acabar amb tots els moais derribats) van fer uns dibuixets allà on els deien que havien de signar i apa! L'illa va passar a dir-se Illa de San Carlos, en honor al rei espanyol de torn. Van plantar tres creus, van donar-los per evangelitzats a tots, van marxar per no tornar mai més.

Així van quedar tots els ahu al final de les guerres entre orelles llargues i orelles curtes.

Els que s'enduen el premi, però, els peruans que durant el XIX van agafar més de mil homes com a esclaus i se'ls van endur al continent. Finalment es van arrepentir del que havien fet, o més ben dit, els van picar el crostó i els van tornar, però de tots els que havien agafat només en quedaven 8, tots amb verola... En resum, que van quedar 111 habitants a l'illa.

Excursió d'uns 22km per la costa nord. Un dia ple de descobertes!

Vistes des d'una cova. Cada família en tenia una on hi amagava diferents figures de pedra.

Últimament els rapanui han estat molt amics del Pinotxet, que va ser el primer xilè que els va fer una mica de cas més que res perquè va saber veure la posició estratègica del lloc. Fins el 1.963 estava prohibit que els rapanui sortissin de l'illa!

Platja d'Anakena amb els seus set moais.

Actualment hi ha poc més de 5.000 persones a Hanga Roa, l'única ciutat de l'Illa de Pasqua, més de la meitat conti, o sigui del continent o altrament dit xilens. Així que la cultura i la llengua rapanui no podem dir que justament estigui en el seu millor moment.

Hi ha un moviment independentista a Rapa Nui.

Practicant danses rapanui.

Pel que fa a nosaltres, hem passat una setmana fent d'intrèpits arqueòlegs explorant al nostre aire tots els racons de l'illa i havent de canviar totalment la idea que teniem sobre els moais. Molt important:

Més moais abandonats a la península de Poike

Buscant la 'cova de les verges' en terra volcànica.

1. Tots els moais tenen cos. Si, encara que a moltes fotos només ens ensenyin els caps sobre camps de gespa verda amb el Pacífic al fons. De fet, el cap fa aproximadament un terç de l'alçada total del moai.

Ranu Raraku, fàbrica de moais. Aquests van quedar camí del seu ahu. Tenen el cos sota terra.

 

2. Els moais no representen Déus, però són sagrats. Representen avantpassats i tenien 'manà', és a dir, poder, bona sort o bones collites, fertilitat dels animals i dels homes.

Un dels moais més antics de mida 'humana'. Cada cop van ser més grans.

3. Els moais no estan escampats per tot arreu sense cap ordre aparent. Els col·locaven en en fila sobre els 'ahu', que són com una espècie d'altars o de lloc sagrat que no pots trepitjar. Es col·loquen d'esquena al mar, o de cara al poble perquè puguin aportar 'manà' a tothom.

Coneixeu el moai de l'esquerra?

4. Els moais porten barret de color vermell, els 'pukao'. Tots! Però molts s'han perdut. Va ser un afegit d'última hora per fer-los encara més imponents.

El que queda d'un moai. Cos, pukao i cap en primer pla.

Ahu Tahai. El més ben conservat-restaurat de tots.

5. Tots els moais eren esculpits al volcà Ranu Raraku i després els portaven al seu destí final. Tot i que l'illa és molt petitona, molt sovint aquestes bèsties de fins a 200 tones i 21 metres d'alt, havien de recórrer molts quilòmetres pel que es coneixen com 'les carreteres dels moais'. Encara no se sap ben bé com s'ho feien perquè era una societat que no coneixia ni la roda ni el ferro!

Aquest moai d'uns set metres va quedar abandonat a mig camí.

Reutilitzant velles estàtues per les parets dels ahu. Eren substituïdes per moais cada cop més grans.

6. En un moment molt concret es va aturar la construcció d'aquestes figures. Hi ha molts moais a mig fer al Ranu Raraku, amb les eines abandonades al seu costat i moais i 'pukao' a mig camí dels seus 'ahu'.

L'únic moai que es coneix de genolls. Obra d'un geni?

7. El moai que hi ha al British, és conegut com l'amic robat a l'illa i és un moai molt especial per la pedra amb què està esculpit, per les seves dimensions tan petitones i pels petroglifs de l'esquena.

Un dels molts petroglifs d'homes ocell que hi ha a l'illa.

8. Els japonesos, entre moltes altres coses, també són uns fans d'aquestes escultures i per això van gastar-se una fortuna en la restauració de l'ahu més gran de l'illa i ja han regalat dues grues especials a Rapa Nui per poder posar altre cop de peu algun dels moltíssims moais que encara hi ha estirats boca terra.

Així es trobaven tots els ahu fins els anys 50 que van començar les restauracions

Ahu Ature Huki, primer moai tornat a posar dempeus (durant l'expedició de Thor Heyerdahl)

Ahu Tongariko. Quinze moais en fila!

Per a més informació s'accepten invitacions a sopar/dinar i aprofundim en el tema.

Aeroport Internacional de Mataveri, literalment, ulls bonics.

PS: Si voleu divertir-vos llegint sobre l'Illa de Pasqua, us recomanem el llibre Aku-Aku de Thor Heyerdahl, que va liderar la primera expedició arqueològica a Rapa Nui. Moltes de les seves teories o hipòtesis han acabat essent refusades, però tot i així és molt entretingut i instructiu. El podeu baixar en format e-book for free, què més voleu! Feu clik aquí

 

Manihi chévere, nanà Moorea.

En la nostra espera d'unes deu hores a l'aeroport de Papeete desti Rapa Nui o Illa de Pasqua o el Melic del Món, escolliu el que més us agradi, aprofitem per posar-vos una mica el dia del que hem fet aquesta ultima setmana a la Polinèsia.

Imatge de postal. La senyora parlava amb els taurons i les ratlles mentre el sol es ponia.

Tot esperant el Dory que arriba un cop per setmana al port de Tikehau.

La Josefine de Tikehau, després de convidar-nos a sopar i col·locar-nos un collaret de petxines al coll, va portar-nos amb el seu enorme i destartalat 4WD a l'aeroport, a uns 500 metres de la pensió. Destí Manihi, un atol·ló encara més petit.

Aprofitant la càmera subaquàtica. Una manta de 3 metres!

Passejant pel llac de Tikehau després de fer submarinisme.

 
 

Segons la Justine, i la guia de viatge, haviem reservat dues nits en un B&B amb bany compartit a uns 200€ la nit. No cal dir que no hi anavem de gaire bona gana. Però quina grata sorpresa ens deparava aquest petit atol·ló!

Alimentant peixets, peixots i taurons a Manihi.

A l'aeroport ens va venir a buscar en barca (l'única manera de sortir d'allà) en Manu, un suís que parlava castellà. Crec que per primer cop a la vida vam agrair que algú se'ns dirigís en aquest idioma! Estem bastant farts del francès i sobretot del seu accent! El Manu ens va dir que era la seva dona qui li havia ensenyat la llengua de Cervantes (oh! que bonic) perquè ella era colombiana. El B&B de 200€ la nit amb bany compartit cada cop es posava més interessant...

Arribada a l'aeroport de Manihi.

Quan vam arribar al motu (illeta en polinesi) la Celi, o sigui, la colombiana, i la seva filla, la Lina, ens van rebre amb un suc de fruita i moltes ganes de xerrar. Després de fer-la petar una bona estona vam anar cap a l'habitació. Habitació? I el bany complartit? Allò era més aviat un bungalow a peu de platja tot de bambú, amb terrasseta i un enorme bany amb tovalloles blanques gegants i tot per a nosaltres sols!

Foto de família amb el Granito i la Tacha també!

Ens mereixiem una explicació! I ells ens la van donar a l'hora de la sobretaula. El Manu, un suís de 53 anys, home polifacètic on els hi hagi (empresari, pintor, manetes, pescador,...) quan va complir els 50 i després de casar-se amb la Celi, va decidir vendre les dues empreses que tenia a Suïssa, comprar un motu al Pacífic i instal·lar-s'hi per viure amb tranquil·litat. De tot això no en feia més de tres anys i la notícia encara no havia arribat a Ca la Josefine, els de la Lonely es veu que tampoc se n'havien assabentat.

 

Anant a pescar amb el Manu.

Aquest pop el va pescar el Granito!

Poca pesca però molts riures!

Vam passar a Manihi dos dies espectaculars. Perseguint gallines, anant a pescar, ajudant-los a obrir cocos per preparar el sopar, jugant amb els gossos i els gats, donant de menjar als peixos però sobretot fent llargues sobretaules després de sopar on es podia parlar de tot. I tot era chévere!

 

Primer pla del Granito esperant un tros de coco.

Ratllant coco pel sopar.

Camí de tornada... Atents als coralls del llac.

 

Amb molta peneta, de veritat us ho dic, vam dir adéu a la família i vam tornar a pujar a l'avioneta cap a Moorea, la germana petita de Tahití. Una illa muntanyosa i amb algunes platges de postal però massa turística pel nostre gust. El millor de l'illa: que hi pots llogar motos! I així ahir vam recòrrer els 64km que té la carretera que la volteja.

 

Aprofitant la parada per la pluja per dinar.

A estones amb sol a estones sota la pluja a estones amb un doble arc de Sant Martí sobre el mar. Vam refugiar-nos de la pluja en una parada de bus, sota el porxo d'una església, sota les palmeres... Però vam arribar a l'hotel xops. Vam treure'ns la samarreta i vam estirar-nos a l'hamaca de la platja. A ultima hora es veu que tocava.

Plou i fa sol les bruixes es pentinen i surt l'arc de St. Martí!

Nanà Polinèsia. Mauruuru. Adéu Polinèsia. Gràcies.

 

Les Tuamotus des d'un flotador rosa.

Deixem enrere els volcans de les illes Marqueses i agafem una altra avioneta cap les Tuamotus. Toca fer canvi de vestuari, deixem les botes de muntanya i agafem el banyador i... el flotador rosa que per fi hem comprat a Tahití!

El Pau des del flotador rosa.

La platja de Feo a Tikehau encarada a l'oceà.

 

La primera parada ha estat Rangiroa, Rangi pels polinesis. Aquest és l'atol·ló més gran de la Polinèsia i el segon més gran del món. Tot i això només té uns 3.000 habitants concentrats en uns 12km de terra ferma on hi ha l'aeroport.

Passejant per la pista de l'aeroport a Tikehau.

Comprant peix acabat de pescar a Rangiroa.

 

La principal activitat de la gent d'aquest atol·ló és descansar a l'hombra dels pocs arbres que hi ha, produir perles negres i fer una mica de submarinisme. Així que ha estat fàcil adaptar-se, però com que només teníem tres dies ens hem hagut de repartir la feina. Així, mentre el Pau s'ha dedicat al diving, ara ja és Cmas One Star, jo aprenia tots els secrets de la tècnica centenària japonesa que fan servir en aquesta illa per produir perles negres. Les tardes les dedicàvem a l'hamaca o a banyar-nos en les aigües tranquil·les del llac.

Escoltant el primer briefing del Frank.

Primera capbussada.

Preparant les famoses perles negres de Tahití.

 

 

Uns dels millors moments del dia, però, era quan ens reuníem amb els veïns del B&B per esmorzar, dinar o sopar. Una parella d'austríacs (el George i la Caterina) que havien empaquetat la casa per dedicar-se a veure món durant un any. El Lance i la Danielle, ell de Sud Àfrica i ella suïssa que dedicaven uns quants dies al submarinisme abans de dirigir-se cap a Nova Zelanda, intentar trobar feina i instal·lar-se allà. Però els que ens van marcar a tots i van passar a ser l'exemple a seguir, tot i nomès haver estat junts un dia, van ser una parella de flamencs d'uns 50 anys que era la quarta vegada que s'agafaven un any sabàtic i es dedicaven a viatjar.

Llargues sobre taules després de sopar.

 

Però tot el que és bo s'acaba, i el que és dolent també, per sort! I vam haver de deixar Rangi i els nostres amics i anar cap a Tikehau, on som ara. Tikehau és molt més petit que Rangiroa, uns 400 habitants, 4 esglésies de cultes diferents, una botigueta i una boulangerie, on, els diumenges, hi fan un pa de coco excepcional. Ah! També té una roulotte amb tots els plats a 1000 francs.

Assaborint el pa de coco de la Fèlix Boulangerie.

 

 

El que no té és caixer automàtic, ni banc. I nosaltres nomès tenim uns 40.000 francs a la butxaca, una petita fortuna a gairebé tots els països on hem estat fins ara, però res si tenim en compte els preus polinesis. Ja veurem com ens ho fem per sortir d'aquí amb una mica de dignitat. De moment anem amb kayak, bicicleta, fem snorkel i jo em deixo emportar per la corrent del llac sobre el meu flotador rosa, fúxia, mentre miro les palmeres de la costa, les d'una banda i les de l'altra, perquè, no hem d'oblidar, que un atol·ló és un donut de corall amb un llac turquesa al mig.

Veieu les tres 'coses' de la foto?

Tauró de la taca negre a l'aleta (traducció literal del nom en anglès).

Algunes de les moltes bestioles que neden en aquestes aigües.