Iguaçú pels tres costats.

Arribem a Puerto Iguazú amb la notícia de què la passarel·la sobre la Garganta del Diablo, a la part Argentina de les cascades, que s'havia endut el riu feia unes setmanes, encara està tancada.

Iguaçú en guaraní vol dir aigua (i) gran (guaçú). Realment tenen raó.

Un altre trosset de les cascades...

 

Però mentre esmorzàvem facturas (croissants petitons) la noia de l'hotel ens va dir que aquell migdia hi havia acte oficial per reinaugurar la passarel·la! Així que de seguida van estar organitzats els nostres tres dies aquí. El primer el dedicaríem al Brasil, el segon a l'Argentina i el tercer al Paraguay.

Passarel·la del Brasil.

Vista aèria de la passarel·la del Brasil.

Primer pla del salt del riu.

 

Anar a Brasil desde Puerto Iguazú vol dir agafar un bus de línia fent una parada a la frontera per afegir un segell al passaport, res més. Així que vam anar a passar el dia a Brasil com aquell qui no vol la cosa. I això vol dir que ens vam plantar davant de les cascades sense haver tingut temps de preparar-nos mentalment. La Lonely no té cap foto del lloc, la guia de l'Andreu nomès parlava de la part argentina... I allà ens tens a nosaltres, sense saber ben bé què anavem a veure, davant de les enormes cascades d'Iguaçú. És a dir davant d'uns 275 salts d'aigua repartits en més de dos quilòmetres i mig de llarg i amb una alçada d'uns vuitanta metres. Amazing! Awesome!

Cascades argentines vistes des del Brasil.

 

Aquestes cascades es presenten vergonyoses, només es deixen veure de mica en mica. Desde terra no en tens mai una visió completa. Simplement vas caminant i caminant i les cascades es van allargant i allargant fins que arribes a la passarel·la del final del recorregut i t'has d'acabar posant l'impermeable de guiri que has comprat a l'entrada per intentar no acabar moll com un pollet. Nomès intentar-ho.

Les cascades estan plenes de coatís (nas llarg en guaraní).

Escrivint unes postals des del Brasil.

 

Vam tornar a l'hotel convençuts que la part Argentina no podia ser millor. Fins i tot ens va saber greu pels argentins perquè tot i que el 80% de les cascades estan al seu país, les millor vistes són des del Brasil. Tot i així l'endemà ens vam llevar d'hora per visitar aquest costat i aprofitar que hi havia totes les passarel·les obertes.

Una papallona molt fotogènica a la part argentina de les cascades.

 

Vam començar pel plat fort: la Garganta del Diablo i de seguida vam començar a dubtar de si el Brazil s'enduia la millor part de l'espectacle. La passarel·la de la Garganta del Diablo et porta fins ben bé el mig del revolt final de les cascades. Un forat al buit d'uns vuitanta metres d'alçada del qual és impossible veure'n el fons pel núvol de vapor que hi ha. De poc ens va servir l'impermeable aquí.

Desde la 'Garanta del Diablo'.

Fent fotos a la 'Garganta', feina difícil.

Sobre un salt de vuitanta metres d'aigua.

 

Si per la part del Brasil les vistes de les cascades són immillorables, per la part Argentina pots dir que literalment ets dins dels salts d'aigua. En algun moment semblava que acabavem de sortir d'una atracció d'aigua de Port Aventura. Sortiem cridant i corrents de la passarel·la, amb l'impermeable rebregat i mullats de cap a peus.

Salt de Bossetti.

Un dels molts arcs de Sant Martí que es formen dins les cascades.

Observant les cascades desde l'Argentina.

 

Tercer dia; Paraguay, que se n'endú, sens dubte, la pitjor part. Les cascades queden uns quilòmetres enllà de les seves fronteres. A ells els ha tocat acollir una de les preses més grans del món. La presa d'Itaipú (pedres sorolloses en guaraní) al riu Paranà. Per no fer-los un lleig, i també perquè ens feia gràcia posar els peus en aquest país, vam anar a visitar-la. Va ser un dia complert perquè el matí el vam dedicar al shopping a Ciudad del Este, el millor a fer aquí segons els seus veïns brasilenys i argentins. La veritat és que poca cosa vam comprar, però vam poder veure com pot fer variar el paisatge una frontera. Paraguay, o com a mínim Ciudad del Este, té més dels mercats de carrer de l'Índia o Àsia que no pas semblances amb els seus veïns sudamericans que hem visitat fins ara.

De 'shopping' a l'Uruguay.

Passejant per un basar d'electrònica uruguayà.

Frontera de 'los tres hitos'. Brasil, Argentina i Paraguay.

Arribant a Buenos Aires.

Així doncs, agafeu paper i llàpis i apunteu: anar a les Cascades d'Iguaçú les properes vacances.

 

Seguint el Paranà. Santa Fe, Corrientes i Posadas.

Seguim aquest enorme riu d'Oest a Est, de Sud a Nord. Pugem i baixem de diferents busos, cama, semicama, cama ejecutivo o simplement butaca. L'onada de fred patagònic ens persegueix de fa dies i els busos la combaten amb la calefacció a més de trenta graus. Aquesta gent tenen el termòstat espatllat!

Seients 'cama ejecutivo' després que ens servissin el sopar.

Esperant el bus cap a Posadas a la terminal de San Ignacio.

 

Arribem a Santa Fe, famosa a Argentina per ser el centre de producció de cervesa del país. La ciutat no és gaire turística, així que després d'una volta pel centre, decidim anar a les coses importants, és a dir: a la "Cervesaria Santa Fe" a fer uns lisos. Els lisos és el got en què prenen la cervesa de barril aquí. I de veure cervesa en saben una estona amb un consum anual per càpita de més de 80 litres.

Prenent un liso a la fabrica de Santa Fe.

Barrils de Santa Fe del segle passat.

La fabrica de la cervesa Santa Fe.

Amb la bossa plena de llaunes de cervesa, ens n'han regalades dues per cap, tornem a pujar al bus cap a Corrientes. Corrientes és una Plaza 25 de Mayo, una costanera, una calle General San Martín... Nosaltres la recorden com la ciutat de les chipás. Una pasta de farina amb formatge cuita al forn. Ells les mengem mentre prenen el mate, nosaltres les vam tastar com a aperitiu al bar on vam dinar i com a berenar en una paradeta al carrer.

'Costanera' de Posadas. Paraguay a l'altre costat del riu.

 

En el nostre sprint cap a Iguaçú fem una ultima parada a Posadas, porta d'entrada a San Ignacio de Miní. Aquí hi ha les ruïnes més ben conservades del que havia estat una missió jesuïtica entre el XVI i l'expulsió d'aquesta ordre de Sud Amèrica uns 150 anys més tard. Si hem de dir la veritat, no esperàvem gaire cosa d'aquest lloc, potser per això ens va agradar tantíssim, o potser pel guia que vam tenir. Un home que semblava que ho sabia tot de la zona, entre altres coses, el guaraní.

Desde la plaça central de la missió jesuïtica.

Ruïnes de l'esglèsia que s'aixecava enmig de la selva.

Les construccions que queden en peu són imponents.

 

Els jesuïtes van occidentalitzar alguns pobles guaranís de la zona que avui és frontera entre Paraguay, Brazil i Argentina. Aquests monjos els van ensenyar a llegir i a escriure i van formar metges i arquitectes. També els van allunyar de la selva, casa seva desde feia uns 10.000 anys però tenint en compte el que passava a altres llocs en aquell mateix moment, no podem evitar que aquesta ordre ens caigui en part simpàtica i alhora també tenim clar perquè els poders europeus els van fer fora d'aquí.

Una sargantana prenent el sol a la missió de San Igancio.

Passejant per l'antiga missió.

 

Després de menjar dues empanades a la sortida de la missió carretera i manta. Aquest cop destí Iguaçú!

 

De bus en bus. Còrdoba, Rosario.

Entrada al Parc Nacional.

 

Deixem la capital i marxem cap a la sierra de Còrdoba. A Ushuaia el Pablo, el guia del parc natural, ens havia marcat tots els llocs a visitar de la seva província. Muntanyes, valls, pobles que semblen europeus on encara s'hi parla alemnay o italià... Llocs on comprar salame... Com sempre, vam haver d'escollir, no teniem temps per tots. Entre els nostres apunts i el noi de l'hostal vam decidir que dedicaríem un dia a visitar la ciutat i l'endemà ens llevariem ben d'hora per anar a la Quebrada del Condorito a estirar una mica les cames.

Passejant per Còrdoba.

Dins la casa del governador de Còrdoba.

 

De Còrdoba poca cosa direm, una ciutat quadriculada. Estructura de damero, com ens va explicar el guia de Sant Ignacio de Miní, obligatòria per a totes les ciutats de Sud Amèrica després del Tractat d'Índies. Així que visitar-les és relativament senzill. Plaça del centre o Plaza 25 de Mayo, catedral, un parell d'avingudes principals o Av. San Martín i Av. 9 de Julio, la resta, carrers en línia recta. Bé, d'aquesta ciutat en concret cal destacar la manzana jesuítica i que a cada cantonada hi ha una església diferent. Així que vam fer una mica de cultureta.

Fent-se de nit a Còrdoba.

 

Però el més impactant va ser l'excursió del condorito. El que havien de ser tres quarts d'hora en bus es van convertir en més de dues hores, tot perquè al final, el senyor conductor parés el mini bus enmig d'un no-res de color blanc. Es veu que nosaltres havíem de baixar allà. La resta del bus continuava fins el poble. Sort que abans d'arrencar ens va assenyalar cap on haviem de començar a caminar perquè sinó ens haguessim posat a plorar els tres! De condoritos pocs, per no dir cap, però el paisatge va valer realment la caminada.

Gebrada de bon matí a la Quebrada del Condorito.

El riu Condorito.

Esperant el bus de tornada que no passava. A punt de morir congelats.

 

L'endemà, com que ja començavem a anyorar una mica el bus, vam anar cap a la Terminal de Ómnibus i vam comprar bitllets cap a Rosario. Rosario és la ciutat del Che, del Messi, del Fito Páez, del Tata Martino... però sobretot és la ciutat de l'Ofelia i els seus gats i gossos!

En terra del Che.

El monument a la bandera a Rosario.

Desde dalt del monument de la bandera. Vistes de la costanera de Rosario.

 

L'Ofelia és 'familiar-d'una-amiga-que-si-un-dia-aneu-a-Rosario-aneu-a-veure-que-és-molt-maca'. O sigui, que la vam trucar més per compromís que una altra cosa. I va resultar que realment era una dona encantadora. Vam començar la tarda amb un matecito, després la cosa es va animar i va treure uns alfajores que havia fet una veïna seva, i vam acabar amb un asado per sopar i unes quantes ampolles de vi. Però no es va acabar aquí això! Abans de marxar ens va donar un quilo de nous de les seves terres a la província de Catamarga i un pot de duraznos en almívar.

Matecito i alfajores amb l'Ofelia.

Els alfajores de la veïna.

 

Nosaltres, com no, l'endemà al matí ens plantariem a la terminal per tornar a agafar un bus, aquest cop cap a Santa Fe.

 

 

Buenos Aires a ritme de tango.

Buenos Aires capitaleja, és com un Madrid en plena dècada dels '80. Grans avingudes en obres, edificis ministerials, un metro a mitges, l'avinguda dels teatres, quatre carrers peatonals... A tot això cal sumar-li piles d'escombraries a cada cantonada i uns quants coloms. La gent mira i es deixa veure, així són els porteños.

Casa l'Evita Perón.

Una cantonada qualsevol.

 

El millor de la ciutat va ser trobar-nos amb l'Andreu després de vuit mesos. Haviem quedat tal dia a tal lloc i allà erem tots tres. L'Andreu ens va portar notícies fresques de casa nostra i un repelent de mosquits, les dues coses les esperàvem de feia temps.

Barri de la Boca. Carrer Caminito.

Al fons la Bombonera, estadi del Boca Júnior.

 

Aquesta ciutat és plena de llocs mítics que cal veure en directe. La Casa Rosada, la plaça 25 de Mayo (la de les madres de la plaza de Mayo), el barri de La Boca amb el seu estadi; la Bombonera, el barri de San Telmo...

A l'entrada de la Bombonera.

La Bombonera. Me la imaginava més gran!

En aquesta zona de l'estadi els barras estan de peu!

 

Vam començar anant al carrer Florida a canviar pesos (si, si, aquí el tema caixers o targeta no surt a compte perquè mentre el canvi oficial ronda els 5,5 pesos per dòlar americà, al carrer pots aconseguir canviar per uns 8,5 sense haver de ser gaire espavilat, coses d'Argentina i la Cristina). Un cop amb les butxaques plenes de bitllets arrugats i reparats mil vegades, tocaria canviar-los, ens llencem a caminar fins que un policia ens recomana gira cua i no passar pel carrer per on teniem previst passar, poc segur pels turistes... si ell ho diu...

Avinguda 9 de Julio de nit.

Paradeta de choripán.

 

Visitats tots els monuments visitables i havent passejat per barris de tot tipus és hora d'anar a veure ballar tango. Hi ha diferents opcions. Tangos de tot tipus, que per això estem a Buenos Aires. Nosaltres ens decidim per una cosa una mica diferent i anem al teatre Maipo. Tango modern. Si bé al principi estàvem una mica espantats perquè a l'escenari només hi havia uns quants músics, de seguida que surt la primera parella a ballar ens tranquil·litzem i gaudim de l'espectacle. Això és el que buscavem. Si no heu vist mai ballar tango val la pena que en busqueu algun video... No són els balls de saló de la Mari Pau Huguet, no! La compenetració entre parelles és total i els moviments poden recordar combats ninges.

Grup de tango Flores Negras al Maipo.

 

Durant aquests dos dies a Buenos Aires també hem tingut temps de menjar empanadas, fer una introducció a l'asado i beure vi argentí. S'ha de dir que un cop t'acostumes a la cantarella del seu castellà aquí tot és bo, bonic i barat.

Parrillada per dues persones.

Preparant l'asado.